Publicat, originalment, el 26 de novembre de 2018.
L'OBJECTE ESPECIAL
Se m'havia oblidat fer aquesta entrada en el seu dia així que la faig ara.
Ens ha indicat Iban que ell esperava que reflexionarem prou en els blocs. Em vaig donar per al·ludit així que vaig a fer una entrada absolutament reflexionaria. Introdueix el context:
El meu objecte especial és el meu avi. Per què? En principi vaig dir que ell significava molt per a mi, que sempre estava aquí... Comparteix les mateixes idees que Mireia que expressa en el seu bloc si els demés estaven de rialles i no s'obrien perquè havia de fer-ho jo? Bé, vaig a obrir-me ací:
"El 19 de febrer de l'any passat, vaig anar-me'n a ca els avis a menjar la paella -com tots els diumenges-. Només pujar les escales que condueixen a sa casa el vaig veure parlant per telèfon. He ficat en cursiva parlant perquè realment balbucejava; no era capaç de dir cap paraula. Quan ma mare va veure a l'avi que no podia parlar es van anar cap a urgències.
Va ser el moment més agonitzant i caòtic que he viscut. Què li passava? Encara en casa, la meua família, i jo, ens preguntàvem que li passava. Un ictus? Depressió? Nerviosisme? Era pitjor la incertesa que el que li havia passat realment.
Passades les quatre hores infernals, va cridar ma mare per a informar-nos de que a soles era una pujada de sucre -prou per damunt de nou-cents-. No tan a soles va ser un missatge, va ser un alleujament, un respir, la pau. Fins ací tot pareix una mala estona que ja és història i es queda en el record. Tal vegada...
Recorde que, al dia següent, al tornar de l'institut, el meu pare estava plorant en el menjador. Em va contar que el meu avi es va quedar ingressat ja que feia molt que es revisava la salut. A sorpresa de tots, el meu avi havia desenvolupat un càncer cerebral que no li permetia reconèixer no ningú, tampoc parlar. Al escoltar açò, vaig obligar mon pare que em portara l'hospital.
Una vegada allí, van anar a veure'l a la seua habitació. Efectivament no em reconeixia. No desitge a ningú que senti el mateix que vaig sentir jo; que un familiar et vegi i no sàpiga qui ets. No reconeixia ni la seua dona (que no parava de plorar), ni als seus fills, ni als seus néts. Si s'haguera mirat a l'espill, crec que no s'haguera reconegut tampoc.
A la setmana d'estar ingressat els metges van decidir operar-lo i així va ser. Per a mi, no a soles el van operar a d'ell. Em varen operar a mi també! Portava una setmana de bojos; no sabia ni on vivia. A soles contava les hores per a eixir de l'institut per a poder anar a veure'l i pregar que aquell dia s'enrecordare de la seua família. És curiós pensar, quasi dos anys després, que anava per a que ell no sapiguera perquè estàvem allí, sense dir paraula.
Va ser màgia pura: vaig arribar i, per fi, els dos sabíem, un més que l'altre, qui érem. Era curiós, en quant el vaig abraçar fortament, més que mai en la meua vida, no s'enrecordava del meu nom però si s'havia qui era; les seus llàgrimes el delataven però jo quasi l'acompanyà quan digué la seua típica frase <¡Hijo!> Abans d'entrar a l'habitació sempre em deien que no plorara davant d'ell perquè ell no sabia que tenia el càncer, pensava que tenia a soles la pujada de sucre. Era tal la meua emoció que em va costar moltíssim contindre les meues llàgrimes i per a les poques que m'eixien, a pesar de la contenció de les meus parpelles, les vaig aixecar amb els meus punys entretancats.
Al dia següent, ja me trobava molt millor. Li anaven a aplicar la quimioteràpia! Això era bo; els metges veien futur en que puguera seguir vivint. Com tots els dies, van anar a veure'l i feia millor cara, ell i tota la família.
A sorpresa de tots, fins per als metges, la quimioteràpia estava passant factura al meu avi. Va quedar en coma varies vegades però el seu cos acabà assimilant-lo i va arribar a no desmaiar. més; alguna vegada li donava febre però no gens greu.
El van manar a casa per a que es prenguera un breu descansa principis de març. Com no, tota la família l'esperàvem allí. De fet ma mare i jo havíem preparat la llenya per a que estigueren calentets, l'avi i l'havia. Com a detall, li vam donar una pancarta amb les empremtes de les mans del seus nets. Tot era felicitat!
A mitjans de març el reclamaven de nou a l'hospital per a continuar amb el tractament de la quimioteràpia. Així van estar durant uns llargs set mesos; ells canviaven de casa cada dues setmanes i nosaltres el nostre lloc de turisme. Dic set mesos perquè és el que va durar el tractament de la quimioteràpia.
El càncer no deixava de sorprendre-me, i resulta que el càncer seguia aquí; la quimioteràpia no va resultar gairebé profitosa. A més de la notícia de que teniem que continuar però ara amb la radioteràpia, ens van dir el tipus de càncer que tenia: Limfoma B difús de cèl·lula gran (tipus B actiu) en el temporal esquerre).
Amb la radioteràpia tot va anar a millor. La radioteràpia va ajudar a que el càncer morís en a penes sis mesos. Hui per hui, el meu avi no té càncer i fa tot el que una persona normal faria: condueix, fa la compra, raona correctament...
Vull agrair a tots els familiars que m'han recolzat en aquesta experiència, així com a tots els professors que em van recolzar animant-me. Una salutació. Gràcies!"
Fins ací, Iban, podries pensar que és una experiència que no té gairebé cap relació amb l'objecte especial. El text anterior el vaig escriure la mateixa vesprada del dia que vaig enterar-me que no tenia ja càncer. "A tots ens importa els nostres avis". No ho negue però no tots fan el següent vídeo:
Ens ha indicat Iban que ell esperava que reflexionarem prou en els blocs. Em vaig donar per al·ludit així que vaig a fer una entrada absolutament reflexionaria. Introdueix el context:
El meu objecte especial és el meu avi. Per què? En principi vaig dir que ell significava molt per a mi, que sempre estava aquí... Comparteix les mateixes idees que Mireia que expressa en el seu bloc si els demés estaven de rialles i no s'obrien perquè havia de fer-ho jo? Bé, vaig a obrir-me ací:
"El 19 de febrer de l'any passat, vaig anar-me'n a ca els avis a menjar la paella -com tots els diumenges-. Només pujar les escales que condueixen a sa casa el vaig veure parlant per telèfon. He ficat en cursiva parlant perquè realment balbucejava; no era capaç de dir cap paraula. Quan ma mare va veure a l'avi que no podia parlar es van anar cap a urgències.
Va ser el moment més agonitzant i caòtic que he viscut. Què li passava? Encara en casa, la meua família, i jo, ens preguntàvem que li passava. Un ictus? Depressió? Nerviosisme? Era pitjor la incertesa que el que li havia passat realment.
Passades les quatre hores infernals, va cridar ma mare per a informar-nos de que a soles era una pujada de sucre -prou per damunt de nou-cents-. No tan a soles va ser un missatge, va ser un alleujament, un respir, la pau. Fins ací tot pareix una mala estona que ja és història i es queda en el record. Tal vegada...
Recorde que, al dia següent, al tornar de l'institut, el meu pare estava plorant en el menjador. Em va contar que el meu avi es va quedar ingressat ja que feia molt que es revisava la salut. A sorpresa de tots, el meu avi havia desenvolupat un càncer cerebral que no li permetia reconèixer no ningú, tampoc parlar. Al escoltar açò, vaig obligar mon pare que em portara l'hospital.
Una vegada allí, van anar a veure'l a la seua habitació. Efectivament no em reconeixia. No desitge a ningú que senti el mateix que vaig sentir jo; que un familiar et vegi i no sàpiga qui ets. No reconeixia ni la seua dona (que no parava de plorar), ni als seus fills, ni als seus néts. Si s'haguera mirat a l'espill, crec que no s'haguera reconegut tampoc.
A la setmana d'estar ingressat els metges van decidir operar-lo i així va ser. Per a mi, no a soles el van operar a d'ell. Em varen operar a mi també! Portava una setmana de bojos; no sabia ni on vivia. A soles contava les hores per a eixir de l'institut per a poder anar a veure'l i pregar que aquell dia s'enrecordare de la seua família. És curiós pensar, quasi dos anys després, que anava per a que ell no sapiguera perquè estàvem allí, sense dir paraula.
Va ser màgia pura: vaig arribar i, per fi, els dos sabíem, un més que l'altre, qui érem. Era curiós, en quant el vaig abraçar fortament, més que mai en la meua vida, no s'enrecordava del meu nom però si s'havia qui era; les seus llàgrimes el delataven però jo quasi l'acompanyà quan digué la seua típica frase <¡Hijo!> Abans d'entrar a l'habitació sempre em deien que no plorara davant d'ell perquè ell no sabia que tenia el càncer, pensava que tenia a soles la pujada de sucre. Era tal la meua emoció que em va costar moltíssim contindre les meues llàgrimes i per a les poques que m'eixien, a pesar de la contenció de les meus parpelles, les vaig aixecar amb els meus punys entretancats.
Al dia següent, ja me trobava molt millor. Li anaven a aplicar la quimioteràpia! Això era bo; els metges veien futur en que puguera seguir vivint. Com tots els dies, van anar a veure'l i feia millor cara, ell i tota la família.
A sorpresa de tots, fins per als metges, la quimioteràpia estava passant factura al meu avi. Va quedar en coma varies vegades però el seu cos acabà assimilant-lo i va arribar a no desmaiar. més; alguna vegada li donava febre però no gens greu.
El van manar a casa per a que es prenguera un breu descansa principis de març. Com no, tota la família l'esperàvem allí. De fet ma mare i jo havíem preparat la llenya per a que estigueren calentets, l'avi i l'havia. Com a detall, li vam donar una pancarta amb les empremtes de les mans del seus nets. Tot era felicitat!
El càncer no deixava de sorprendre-me, i resulta que el càncer seguia aquí; la quimioteràpia no va resultar gairebé profitosa. A més de la notícia de que teniem que continuar però ara amb la radioteràpia, ens van dir el tipus de càncer que tenia: Limfoma B difús de cèl·lula gran (tipus B actiu) en el temporal esquerre).
Amb la radioteràpia tot va anar a millor. La radioteràpia va ajudar a que el càncer morís en a penes sis mesos. Hui per hui, el meu avi no té càncer i fa tot el que una persona normal faria: condueix, fa la compra, raona correctament...
Vull agrair a tots els familiars que m'han recolzat en aquesta experiència, així com a tots els professors que em van recolzar animant-me. Una salutació. Gràcies!"
Fins ací, Iban, podries pensar que és una experiència que no té gairebé cap relació amb l'objecte especial. El text anterior el vaig escriure la mateixa vesprada del dia que vaig enterar-me que no tenia ja càncer. "A tots ens importa els nostres avis". No ho negue però no tots fan el següent vídeo:
Encara plore quan recorde aquells moments però bé... Això es aigua passada! Per què vaig fer això? No era cap treball el meu cor necessitava contar d'alguna manera què havia passat així que vaig decidir treballar aquest tema. D'alguna manera necessitava agrair al professor que gairebé no tenen estima al meu avi més que siga l'avi de David. Mari Carmen va ser la primera, just estàvem donant el cos humà, precisament el sistema nerviós i les seues malalties (quina casualitat). Després a Enri i finalment a Fernando. Ara te toca a tu Iban, o lector anònim, plorar o emocionar-te al veure aquestes imatges.
Mirant al passat crec que vaig ser un xic molt fort, a la fi tot es va solventar, em va ajudar a trobar-me a mi mateixa i gairebé reflexionar sobre com de prompte es pot canviar el teu estil de vida. Com a final moralitzador podríem dir que un dia vas a menjar paella i acabes per plorar i plorar. Gràcies per llegir!
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada